139. Pròxima estació: Europa

Dia 7 de juny, diumenge que ve, tenim una cita a les urnes. Hem de votar la gent que ens representarà a Europa; una Europa que decideix el 70% de la nostra legislació. No trobes que hem d'enviar la gent que defensa els nostres interessos com a catalans? Votar Junqueras és exercir el vertador vot útil de l'independentisme català, i també del gallec i del basc.

Rebutja imitacions!

Decideix-te!

138. Qui ha parlat de república?

1931

Ja se sap que els matinets d'abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
"sí", "no", "pentura"...
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l'estampa de la Beata.

En el carrer hi havia una micona de festa.

Josep M. LLOMPART

Dia 12 d'abril de 1931 hi hagué eleccions municipals. A una quarentena de capitals de província hi guanyaren el conjunt de forces polítiques de caire republicà coalitzades arran del Pacte de Sant Sebastià. Aquest fet provocà la fugida d'Alfons XIII i la instauració d'una segona república amb un poc més d'èxit que la primera. Tots recordarem el discurs de Francesc Macià proclamant la República Catalana; però, què va passar a Mallorca?

En el carrer hi havia una micona de festa, i prou. I no ha canviat gaire. Mallorca era aquell fals petit paradís on la gent vivia aborregada, on les velles queanaven a missa i en sortir-ne anaven en massa a votar el partit conservador. Després ens posam les mans al cap i ens demanam com el PP pot treure tants vots. És increïble que el gruix de població immigrada dels anys 60 i 70, de llengua castellana, però mentalitat progressista no hagi canviat la tendència. Crec que, com al País Valencià, potser no van a missa, però van al bar a prendre el cafè amb llet i, en sortir-ne, van a votar en massa al PP. Mallorca segueix sent aquell fals petit paradís on la gent viu aborregada, on les velles que encara queden van a missa i en sortir-ne van en massa a votar el PP, i on la majoria, encara que militi a CCOO, es passi mitja vida treballant als hotels subvencionats per nosaltres i hi hagi crisi econòmica, es queixa però no fa res per canviar.

137. El món ha tornat boig

Hi ha coses que penses que no és possible que hi hagi tanta estupidesa humana oerquè això sigui possible. Començarem amb dimarts passat: Zapatero ha tornat boig. En primer lloc, ha posat una tirititera del món de la cultureta progre sociata de la corda d'Ana Belén o Joaquín Sabina: Ángeles González-Sinde, una graaan defensora d'Internet, de la seva innovació, i de la llibertat d'accés a la cultura per part de tothom. I per a més desgràcia, defensora del Manifiesto. En segon lloc, es carrega el ministeri de Ciència i Innovació i la buida de contingut, en reincorporar Universitats a Educació. Pensava que la solució a la crisi era invertir en R+D+I, però veig que encara som al país del totxo i de la pandereta.

136. Amb l'església hem ensopegat...

Bloguejant pel món he arribat a un tema d'actualitat: la reforma de la llei d'avortament, que preveu l'augment del període d'execució d'aquesta pràctica, 14 setmanes, sense impediment; i més si és per motius justificats de salut. Clar, hem de recordar que vivim en un dels estats més retrògrads d'Europa, Ejpaña [la ñ es veu bé, no?] i tenim una Conferència episcopal que pretén ser la renaixença de la Inquisició, una emisora amb el 8% d'odi en l'escala Ràdio Ruanda (Joan Tardà dixit) i un borreguisme nacionalcatòlic que fa portar llaços blancs a les processons. Tanta beneitura evidencia el fracàs manifest de l'educació sexual en aquesta sacrosanta nación, i de l'educació en general. També es fa palès la podridura social que suposa tenir uns capellans que diuen de tot menys missa al poc personal que no els ha fuit encara. Quan estaran legitimats els capellanets i els peperos per parlar de l'avortament si el seu sou els permet comprar una dida, condemnant a les pobres adolescents de 15 anys que, per culpa del seu odi envers el comdó, han d'arruïnar la seva vida per portar la vida? Justament aquesta vida que han negat a 17.000.000 africans, que han mort per la sida.

135. Es pot ser d'esquerres i no dogmàtic?

Aquesta frase la vaig escriure fa un parell de dies al Facebook. I ho seguesc manifestant ara. Com vaig afirmar fa una sèrie de mesos, per a mi no existeixen els etiquetatges polítiques. Tot i que, la paraula que em defineixi sigui socialdemòcrata, no vol dir que difereixi en certs aspectes. Però això tant se val ara. El que volia saber era si hi ha algú en el món que cregui que el futur no passa per dictadures del pensament únic proletari i demagogues ni per la barbàrie de la dreta que, en temps de crisi roba i posa recursos en safata als pobrets empresaris de l'hosteleria.

134. Canviar-ho tot una mica perquè tot segueixi igual

Aquest seria un bon títol per parlar sobre el que denominam "mecanismes de compensació", és a dir, en una situació d'opressió social, concedir un marge compensatori beneficiós per a l'oprimit, perquè —diguéssim— se senti "còmode". No cal dir que, si el que pretenem és eradicar tota opressió d'aquest món, no hauríem de caure en aquest parany, tot i que ens paregui —fins i tot a l'oprimit!— ofensiu. Perquè l'ofensa més dolorosa és la que no es veu.

Per una banda, podem trobar mecanismes aplicats a l'opressió de la dona. Si sou dones, molt segurament us hauran dit allò de les dones primer i, tot seguit, us deixen passar en travessar una porta i, de ben segur, us haureu sentit agraïdes. Error gravíssim! No tan sols ho fan distinció per raó de gènere, sinó que —supòs que més compartit entre gent gran i heretat per (mal) costum entre gent jove— us consideren encara com a "el sexe dèbil". Això és molt perillós, perquè, malgrat la societat "moderna" d'avui dia, aquest costum està molt interioritzat i és difícil de desprendre'ns-en. Ho dic perquè a mi m'ha passat, i amb dones feministes!
Dones d'aquest món, ofeneu-vos si us discriminen; i ofeneu-vos el doble si ho intenten dissimular així.

Per altra banda, trobam mecanismes de compensació lingüístics. En aquest país/nació/patata, que anomenam Catalònia (Països Catalans), on —no cal dir-ho— ens oprimeixen el castellà i el francès, el discurs dominant d'ambdues llengües, quan trepitgen territori de batalla, solen concedir petits tocs de caràcter folklorístic o pseudopatriòtic perquè l'oient, en procés de conquesta mental, degusti i gaudeixi d'aquests petits caramels enverinats situats dins un camp de mines. El pitjor de tot és que els més conscienciats lingüísticament hi cauen en aquest parany, perquè, encara que tengui gust a "lo nostro", no és "nostro".
El missatge és clar: és obligatori rebutjar aquests mecanismes. En castellà hauríem de dir "Cortes Valencianas", "Parlamento / de Cataluña", "Islas Baleares", "Castellón", "Valencia" i "Alicante". Si ens agafa un sentiment de traïdoria, matem-lo, i fem servir aquests mots en català en textos en català, lluitant per ampliar el seu ús; dir-nos el que és nostre com ho diem nosaltres.

133. Reivindicació del Nesquik

Sempre s'ha dit que el món es divideix en dues parts, des de molt antic: el cel i l'infern, el bé i el mal, els rojos i els blaus, el blanc i el negre, etc. I de la mateixa manera que el nostre país es divideix entre els defensors del "per + infinitiu" i del "per a + infinitiu", ha exisitit sempre la pugna entre els defensors del Cola Cao i del Nesquik.

Mentre jo mateix i, per posar un exemple, en Joan, som uns defensors del Nesquik, un cacau instantani, deliciós i que es pot prendre igual de calent com de fred, que sempre es dissoldrà i del qual no escopirem pols, hi ha gent insensata intel·ligent com n'Anna, que prefereix prendre Cola Cao, un pols que només serveix per fer pinyates i esnifar-lo. Però malgrat aquests grans defectes que ofereix aquest producte, vull confessar que els pots de Cola Cao són molt útils per una cosa que saben fer molt bé els del PP: amagar-hi la pasta que pugueu robar dels ciutadans.

Provau-ho! Digueu adéu a la crisi! A Antònia Ordinas li va anar bé -fins ara, és clar-. Enterrar un pot de Cola Cao amb els nostre doblers. S'ha acabat bussejar els fons marins, portar pesades càrregues d'aire comprimit, riscos de quedar atrapats sota l'aigua. És molt senzill trobar tresors del segle XXI: només cal un detector de pots de Cola Cao i estar devora la casa d'un dirigent del PP.